miércoles, 28 de mayo de 2008

"Mala vida" a l’Autònoma.


Carles Quílez, periodista i escriptor, oferí una conferència a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació de l’Autònoma, per tal de presentar el seu segon llibre.
Es tracta d’una novel·la negra (gènere periodístic segons Quílez) que relata la vida de delinqüents, atracadors, assassins…Es mostrà un curt on sortien els delinqüents, protagonistes de la novel·la. Al film, aquest explicaven les seves vivències amb un to de confidencialitat i sinceritat, però des d’un punt de vista bastant frívol per algú a qui aquest temes li queden allunyats, tot i que no per ells, ja que formen part de la seva vida diària: ho entenen com la seva rutina. Carles Quílez va realitzar la presentació acompanyat pel fiscal José Maria Mena, amb qui conserva gran amistat. Tots dos van aprofitar van donar alguns consells sobre la professió periodística.

El conegut Víctor Amela bat el rècord d’assistència a les conferències de periodisme cultural 08


Tothom estava interessat en sentir el que aquest vanagloriat expert de la comunicació havia de dir als alumnes de l’Autònoma.
Amb una puntualitat anglesa, l’entrevista començà a les 12:30 hores, amb un caire familiar, més de conversa que d’entevista pròpiament.
A ella va parlar sobre La Contra (la Vanguardia), que s’inicià de la mà d’aquest periodista al 1998, amb un cert temor de que s’esgotessin els personatges interessants que entrevistar. Tot i això, el temps ha corrovorat que sempre hi ha gent interessant amb cosses interessants a dir: deu anys amb quasi 4000 personatges i amb uns resultats boníssims, ja que és una de les parts més llegides del prestigiós diari català.
Cal destacar, però, que no es tracten de personatges mediàtics o famosos, sinó de gent amb moltes coses a dir. Segons en Víctor Amela, aquest és “l’encert de la Contra”. A més, crec que d’aquesta forma aconsegueix diferenciar-se de la majoria de seccions d’entrevistes d’altres mitjans, tant dels impressos com d’altres.

Amela va explicar els passos que segueix per l’elaboració de la seva coneguda secció: primer, selecciona algun dels quasi 70 e-mails que li arriben diàriament. De totes aquestes propostes es veu obligat a descartar-ne més d’un 90%. “No hi ha una raó palpable ni un criteri, és tot intuïció”, va dir.
Finalment, després d’escollir el persontage, realitza l’entrevista, a la que li dedica aproximadament una hora (entre 10 i 20 preguntes).

Per tancar la conferència, Víctor Amela donà una sèrie de consells periodístics, esperant que siguessin molt fructífers per tots els presents.

Va ser una molt bona conferència.

lunes, 12 de mayo de 2008

Conferencias de periodismo cultural UaB 08


La sàtira i el periodisme: del costumisme als monòlegs Aquest n’era el títol de la conferència de periodisme cultural preparada pel passat dijous a les sis de la tarda. Però no va ser quasi fins una hora després quan aquesta va tenir inici, i és que els guionistes convidats treballaven a Rac 1 fins les sis, precisament.
L’organitzador de les conferències va anar a buscar-los amb un èxit parcial, ja que un dels tres assistents va faltar a la cita. Els altres dos, J.A. Martín Pinyol (escriptor, monologuista i grasioset) i Toni Mata (guionista de Tv3 i Catalunya Ràdio, a més d’ex-alumne de la Uab, pels curiosos) si van venir a la nostra Sala de Graus.

Van donar una xerrada en clau d’humor envers l’ús de la ironia, la sàtira, el sarcasme, el cinisme i el humor als mitjans de comunicació. Començant amb la part més teòrica, van definir tots els gèneres anteriors, per tal de diferenciar-los i ensenyar a l’alumnat a ésser capaç de reconèixer una frase irònica alhora que una sarcàstica o satírica.
Segons ells, mentre que la ironia és dir quelcom deixant veure que penses el contrari, la sàtira és l’exageració dels defectes (o les virtuts) d’alguna cosa, el sarcasme és portar aquesta exageració fins al grotesc i, finalment el cinisme un hàbit conductual que empra la ironia de forma intrínseca i sistemàtica.
També van parlar-ne del costumisme, referint-se a ell com un gènere humorístic reaccionari, nascut a les grans ciutats i que riu de les costums socials.

La segona part de la trobada va ser molt més amena. Van explicar com és la vida quotidiana d’algú que es dedica al humor: el seu treball és obsessiu. Tot i estar de vacances, pensa en acudits i bromes noves i no para fins que algú li riu.
Van anomenar les avantatges i desavantatges de la professió: d’una banda, si ets humorista pots anar tirant fresques, que tothom dirà ai que graciós; d’altra banda, el humor no té prestigi però sí públic, i molt exigent, demanen originalitat, bromes sense fer i estils sense inventar. Moltes vegades tens por de fer algu perquè et relacionin amb algú altre... deia Pinyol irònicament, mentre reia perquè abans havia estat fent imitacions.
Pinyol també va ser qui va comentar que quan primer et passes amb tu mateix sóc el més desgraciat del món, lleig, absurd..., després tens el camp lliure per regalar-te amb tothom. De fet així va fer ell, calcant a les universitàries ai tia, soy muy guai porque salgo por Gracia... Tot això, després d’haver insistit de forma molt simpàtica, en que compréssim la seva última obra (la veieu a dalt).

Després sorgiren unes intervencions, de les quals destacaré dos: la d’una sevillana ofesa per les comparacions entre el humor català i l’espanyol (es va anar de la sala, indignada) i la d’una estudiant d’humanitats, que va preguntar sobre la vessant terapèutica del humor, arribant a la conclusió de que quan pots riure d’alguna cosa que prèviament t’ha fet mal és perquè l’has superada.

Finalment, l’acte es va tancar fent una al·lusió a J.Vorhaus, qui argumentava que el humor es bassa en dos pilars: la veritat (ens riem del que coneixem) i el dolor (per exemple, n’hi ha qui fa acudits als enterraments o a qui li agrada el humor negre).

Una conferència humorística, sobre un tema i en un ambient humorístic, que va acabar amb la penúltima jornada de conferències de periodisme cultural de l’Autònoma.

miércoles, 7 de mayo de 2008

Colapso medieval


¿Qué sucede con las editoriales? ¿Por qué cuando vas a una librería sólo ves novela histórica en la sección de novedades? ¿Dónde queda la variedad y la originalidad?


Desde El Médico, de Noah Gordon hasta La catedral del Mar, de Idelfonso Falcones pasando por Los pilares de la Tierra, de Ken Follet; la moda de las novelas ambientadas en los siglos XIV y XV ha aumentado hasta convertirse en un alud enorme, que parece imposible parar.


A diferencia de estos tres autores, al carro de la novela histórica también se apuntan los que no son tan buenos, o mejor dicho, se apunta hasta el más pintao. Y es que editoras y editores no apuestan por otra cosa y la temática ha colapsado los lugares de venta de libros sin darnos elección a los lectores.

¿Qué pasó con la voluntad de romper e innovar? Al final todo funciona con el sistema ovejil: se apunta uno y le siguen todos.

"Somos la cuidad del mono blanco y la virgen negra"


La Ciudad Condal, con su Copito y su Montserrat (la Moreneta) ha sido este pasado mes de abril la ciudad europea más visitada.
He querido hacer eco de ello puesto que además de Gaudí y la Rambla, Barcelona es muchas cosas más: cosas que se le esconden a los visitantes.
Pese a que me ilusione enormemente que a la gente le agrade mi ciudad natal, me gustaría recordar a Jordi Hereu que no sólo hay quien viene a verla, también hay quienes vivimos aquí, en barrios que no salen en las postales.
Los barceloninos, muy contentos con el turismo, pedimos una ciudad de primera y no sólo un escaparate al más cool gusto guiri: queremos fuentes, bancos, parques, centros cívicos, espacios jóvenes...
¡Qué además de monumentos, también hay vecinos!

domingo, 4 de mayo de 2008

Amstercultura: una mirada desde dentro



A menudo visionamos en el interior de nuestras mentes un paisaje urbano, con estrés y contaminado cuando oímos la palabra ciudad.

Sin embargo, en un país como Holanda, tenemos la oportunidad de sustituir las prisas por las bicis, la contaminación de las calles por hermosos canales y los temas tabú por libertadas aceptadas, casi por costumbres. Y es que su capital, Amsterdam, es una urbe repleta de sutilezas y facilidades. La convivencia con la naturaleza es plena, patos nadan por los canales, conejos corren por los céspedes… y el respeto mutuo es absoluto.

El transporte, por ejemplo, pese a ser más caro que aquí, es también más agradable: la gente no se empuja por subir al autobús ni lleva cara de pan bimbo revenio en el metro.
Las pequeñas barcas son un medio de transporte habitual, utilizado por la mayoría de particulares que viven en casas flotantes, en pleno canal. Los espejos instalados en las paredes de los canales garantizan unos giros seguros en los cruces y demuestran lo común que es el uso de barcos para ir de un lado a otro.

El trato también es distinto: los tranvías y los autobuses dejan pasar, incluso estando el semáforo rojo para el peatón. Aquí, contrariamente, a la mínima ya hay pitidos y gritos con palabras malsonantes, mientras que allí hay una sonrisa y una paciencia infinita para todo el que quiere cruzar. Están acostumbradísimos, sobre todo los ciclistas, a dar frenazos (mayormente por los turistas, que muchas veces no son conscientes de que caminan por el carril bici) y, cuando están a punto de chocar, frenan y siguen tan tranquilamente, calmados, como si nada hubiera sucedido.

También hay diferencia en el trato policial: allí los policías, acostumbrados al civismo, si ven unos pies en un asiento o alguien orinando públicamente, se escandalizan primero para dar un sermón de conciencia después y finalizar el asunto con simpatía, todos tan amigos (creen que una charla es suficiente para que la conducta no se repita, algo inviable in Spain).

Es cierto que el sol y el calor no están demasiado presentes, excepto en los meses de mayo y abril, cuando florecen los tulipanes. Sin embargo, en verano, las lluvias suelen ser copiosas y las nubes tapan al Lorenzo.

La calidad de vida es un elemento comparativo también muy distinto: mientras que los españolitos de España sólo podemos fumar nicotina y en según qué sitios ni eso, allí los holadesitos de Holanda no juzgan a nadie por fumar marihuana o hachís, al contrario, allí se trata de un hábito social seguido por todos: desde el más pijo al más punki, no hay distinciones, todo el mundo fuma porros enormes (con papel de ele siempre, el que usamos aquí allí sólo se utiliza para tabaco de liar). La cultura fumeta es tal que encontramos tiendas dedicadas únicamente a la venta de utensilios para el ritual. Además, la mayoría de mecheros llevan una especie de enfoque para la llama (con tres posturas distintas, normalmente) para que ésta queme sólo donde es preciso.

Esta libertad, como tantas otras, allí se respeta como un derecho individual de decidir.
Una de las muestras que más destacan esta mentalidad liberal es el impresionante Barrio Rojo, que funciona como un escaparate sexual durante las veinticuatro horas del día. Colmado de prostitutas ASEGURADAS (y ningún prostituto, algo que entre tanta libertad llama la atención), este barrio es mundialmente famoso: el ambiente es de animar a los (y las pocas las) que eligen los servicios, con aplausos y canciones. Las luces, rojas o azules, te indican si son mujeres, todas rojas, o trasexuales, rojas y azules, quienes esperan su éxito detrás del cristal.

En Amsterdam, por lo general, la gente es muy abierta y sociable. Habituados a la presencia de guiris durante todo el año, los holandeses hacen lo posible por que les entiendas: gesticulan, onomatopeyan, chapurrean… puesto que son conscientes de que para los foráneos, el holandés es una lengua incomprensible.

Con su aspecto romántico y su arquitectura tan autóctona y pintoresca, Amsterdam es una capital peculiar, rodeada de tierras tremendamente fértiles, que hacen que no parezca una ciudad, sino un sueño en calma. Combina la antigüedad de sus edificios con la modernidad caótica de sus transportes simultáneos (bicis, tranvías, motos, coches pequeños, buses, metros… circulan a la vez por la polis): todo convive en plena armonía. La tranquilidad se respira en el ambiente.


De CuRiOsIdAdEs...

La marca española de helados, Frigo, es la pionera de la capital, pero allí se llama OLA, así como la marca de mantequilla (muy habitual en la cocina holandesa) más común es BECEL, aquí conocida como FLORA. Y hablando de marcas, también llama mucho la atención que todos los azucarillos y galletas que dan en bares y coffes son de la marca CARMEN.

Enlazando con CARMEN (tipical spanish), he de decir que en Amsterdam hay bares y restaurantes de todos los lugares del mundo y, por supuesto, también españoles. Lo triste es que todos ellos tienen decoración flamenca y un Toro de Osbone, con su banderita de fondo, en la puerta: es una lástima que para los no españoles sólo seamos eso.