La sàtira i el periodisme: del costumisme als monòlegs Aquest n’era el títol de la conferència de periodisme cultural preparada pel passat dijous a les sis de la tarda. Però no va ser quasi fins una hora després quan aquesta va tenir inici, i és que els guionistes convidats treballaven a Rac 1 fins les sis, precisament.
L’organitzador de les conferències va anar a buscar-los amb un èxit parcial, ja que un dels tres assistents va faltar a la cita. Els altres dos, J.A. Martín Pinyol (escriptor, monologuista i grasioset) i Toni Mata (guionista de Tv3 i Catalunya Ràdio, a més d’ex-alumne de la Uab, pels curiosos) si van venir a la nostra Sala de Graus.
Van donar una xerrada en clau d’humor envers l’ús de la ironia, la sàtira, el sarcasme, el cinisme i el humor als mitjans de comunicació. Començant amb la part més teòrica, van definir tots els gèneres anteriors, per tal de diferenciar-los i ensenyar a l’alumnat a ésser capaç de reconèixer una frase irònica alhora que una sarcàstica o satírica.
Segons ells, mentre que la ironia és dir quelcom deixant veure que penses el contrari, la sàtira és l’exageració dels defectes (o les virtuts) d’alguna cosa, el sarcasme és portar aquesta exageració fins al grotesc i, finalment el cinisme un hàbit conductual que empra la ironia de forma intrínseca i sistemàtica.
També van parlar-ne del costumisme, referint-se a ell com un gènere humorístic reaccionari, nascut a les grans ciutats i que riu de les costums socials.
La segona part de la trobada va ser molt més amena. Van explicar com és la vida quotidiana d’algú que es dedica al humor: el seu treball és obsessiu. Tot i estar de vacances, pensa en acudits i bromes noves i no para fins que algú li riu.
Van anomenar les avantatges i desavantatges de la professió: d’una banda, si ets humorista pots anar tirant fresques, que tothom dirà ai que graciós; d’altra banda, el humor no té prestigi però sí públic, i molt exigent, demanen originalitat, bromes sense fer i estils sense inventar. Moltes vegades tens por de fer algu perquè et relacionin amb algú altre... deia Pinyol irònicament, mentre reia perquè abans havia estat fent imitacions.
Pinyol també va ser qui va comentar que quan primer et passes amb tu mateix sóc el més desgraciat del món, lleig, absurd..., després tens el camp lliure per regalar-te amb tothom. De fet així va fer ell, calcant a les universitàries ai tia, soy muy guai porque salgo por Gracia... Tot això, després d’haver insistit de forma molt simpàtica, en que compréssim la seva última obra (la veieu a dalt).
Després sorgiren unes intervencions, de les quals destacaré dos: la d’una sevillana ofesa per les comparacions entre el humor català i l’espanyol (es va anar de la sala, indignada) i la d’una estudiant d’humanitats, que va preguntar sobre la vessant terapèutica del humor, arribant a la conclusió de que quan pots riure d’alguna cosa que prèviament t’ha fet mal és perquè l’has superada.
Finalment, l’acte es va tancar fent una al·lusió a J.Vorhaus, qui argumentava que el humor es bassa en dos pilars: la veritat (ens riem del que coneixem) i el dolor (per exemple, n’hi ha qui fa acudits als enterraments o a qui li agrada el humor negre).
Una conferència humorística, sobre un tema i en un ambient humorístic, que va acabar amb la penúltima jornada de conferències de periodisme cultural de l’Autònoma.
L’organitzador de les conferències va anar a buscar-los amb un èxit parcial, ja que un dels tres assistents va faltar a la cita. Els altres dos, J.A. Martín Pinyol (escriptor, monologuista i grasioset) i Toni Mata (guionista de Tv3 i Catalunya Ràdio, a més d’ex-alumne de la Uab, pels curiosos) si van venir a la nostra Sala de Graus.
Van donar una xerrada en clau d’humor envers l’ús de la ironia, la sàtira, el sarcasme, el cinisme i el humor als mitjans de comunicació. Començant amb la part més teòrica, van definir tots els gèneres anteriors, per tal de diferenciar-los i ensenyar a l’alumnat a ésser capaç de reconèixer una frase irònica alhora que una sarcàstica o satírica.
Segons ells, mentre que la ironia és dir quelcom deixant veure que penses el contrari, la sàtira és l’exageració dels defectes (o les virtuts) d’alguna cosa, el sarcasme és portar aquesta exageració fins al grotesc i, finalment el cinisme un hàbit conductual que empra la ironia de forma intrínseca i sistemàtica.
També van parlar-ne del costumisme, referint-se a ell com un gènere humorístic reaccionari, nascut a les grans ciutats i que riu de les costums socials.
La segona part de la trobada va ser molt més amena. Van explicar com és la vida quotidiana d’algú que es dedica al humor: el seu treball és obsessiu. Tot i estar de vacances, pensa en acudits i bromes noves i no para fins que algú li riu.
Van anomenar les avantatges i desavantatges de la professió: d’una banda, si ets humorista pots anar tirant fresques, que tothom dirà ai que graciós; d’altra banda, el humor no té prestigi però sí públic, i molt exigent, demanen originalitat, bromes sense fer i estils sense inventar. Moltes vegades tens por de fer algu perquè et relacionin amb algú altre... deia Pinyol irònicament, mentre reia perquè abans havia estat fent imitacions.
Pinyol també va ser qui va comentar que quan primer et passes amb tu mateix sóc el més desgraciat del món, lleig, absurd..., després tens el camp lliure per regalar-te amb tothom. De fet així va fer ell, calcant a les universitàries ai tia, soy muy guai porque salgo por Gracia... Tot això, després d’haver insistit de forma molt simpàtica, en que compréssim la seva última obra (la veieu a dalt).
Després sorgiren unes intervencions, de les quals destacaré dos: la d’una sevillana ofesa per les comparacions entre el humor català i l’espanyol (es va anar de la sala, indignada) i la d’una estudiant d’humanitats, que va preguntar sobre la vessant terapèutica del humor, arribant a la conclusió de que quan pots riure d’alguna cosa que prèviament t’ha fet mal és perquè l’has superada.
Finalment, l’acte es va tancar fent una al·lusió a J.Vorhaus, qui argumentava que el humor es bassa en dos pilars: la veritat (ens riem del que coneixem) i el dolor (per exemple, n’hi ha qui fa acudits als enterraments o a qui li agrada el humor negre).
Una conferència humorística, sobre un tema i en un ambient humorístic, que va acabar amb la penúltima jornada de conferències de periodisme cultural de l’Autònoma.
