La seva pel•lícula pòstuma, basada en el llibre Els 120 dies de Sodoma, del Marqués de Sade, es situa a la República de Saló (nord d’Itàlia), entre 1944 i 1945 (durant l’ocupació nazi). Saló és on Pasolini va viure part de la seva joventut, la qual quedà enormement marcada per les salvatjades que allà presencià de la mà de l’exèrcit feixista italià. El llargmetratge es divideix en quatre cercles, paral•lels al infern de Dante. A mesura que aquests es succeeixen, la brutalitat de les imatges va en augment ‘in crescendo’.
Els quatre poderosos radicals que organitzen els 120 dies de tortura pels joves capturats són personatges molt cuidats i fruits d’unes molt excel•lents interpretacions, amb expressions i gestos facials meticulosos i que aconsegueixen transmetre el fàstic que Pasolini buscava.
Sens dubte és un film valent, que ens mostra la vocació sadomasoquista d’alguns éssers humans cruels, que aconsegueixen donar-se plaer mitjançant el patiment dels altres. Es tracta d’una forta i contundent crítica a la classe poderosa, que abusa del seu poder a través excessos tremendament durs, escatològics i que provoquen rebuig en l’espectador.
Pasolini prioritza el significat al significant, esclau de la seva ideologia, la qual posa per davant d’absolutament tot. El veritablement important per ell es fer-nos arribar un missatge, com ja afirma als seus postulats teòrics, i ho aconsegueix essent explícit amb el fastigós i el dolorós: merda i sang (com ell mateix les presenta) són elements claus per fer-nos sentir allò que vol expressar: la ferocitat dels feixistes no tenia límits legals, morals, ni de cap mena. Aquesta priorització és potser fruit d’un excés de confiança en el seu propi treball, que ens remet al seu caràcter, amb tendències narcisistes (ja evidenciat a les seves crítiques).
Moltes de les imatges de les que en tenen un marcat caràcter sexista troben l’explicació en l’homosexualitat de Pasolini. Moltes d’elles no són més que una protesta, una manera de reivindicar la falsedat de burgesos, apoderats i radicals de dretes, que basen les seves teories en la hipocresia, ja que són també homosexuals, però encara més reprimits que el que la resta hi estaven llavors.
A nivell tècnic, Pasolini persegueix la perfecció visual, ajudant-se, per exemple, amb la simetria als plànols generals del saló; augmenta el costumisme d’algunes escenes introduint elements populars tan bàsics com les cançons... tot i això, trobem varis errors formals. Alguns són només detalls (com que tots els personatges que són nombrats no són els que desprès porten la cinta celeste, tal i com es diu que serà) i d’altres són estilísticament més greus, sobre tot els referents a la unitat argumental, ja que a les imatges aquesta queda un tant trencada. És a dir, la història (que suposem, és completa), un cop es traslladada a la construcció de seqüències fílmiques, queda amb forats. Per exemple, no se sap d’on els ve aquest poder als quatre homes (seria més realista si ens digues-hi perquè són qui són), ni per què es volen casar amb les seves respectives filles a una de les escenes inicials, que queda una mica despenjada de la resta, donant la sensació d’ésser un tant gratuïta; tampoc se’ns explica el motiu pel que les prostitutes són còmplices de la sèrie de crims comesos (si ho fan per plaer, per ideologia, per diners, per por...). Aquestes mancances informatives provoquen que, en segons quins punts, que l’argument (i la justificació d’aquest) quedi una mica coix. Cap la possibilitat, però, que Pasolini cerqués volgudament aquesta gratuïtat per transmetre’ns que la crueltat era així d’indiscriminada, de desmotivada, d’infundada.
La barbàrie queda accentuada pel fet de que els maltractats, violats, sodomitzats... siguin menors o molt joves, així com pel fet de que els dirigents arriben a ésser tan freds de celebrar amb balls totes les tortures a les quals sotmeten immediatament després de dur-les a terme.
L’escena final és tremendament irònica a la vegada que metafòrica: Pasolini ens està dient que els feixistes podien sentir tranquil•litat, harmonia, pau interior, inclòs diversió, essent indiferents a tot el mal del que n’eren autors. De fet, el caràcter simbòlic del film va ésser explicat pel propi Pasolini a una entrevista durant el rodatge, a la qual afirmava ‘ els excrements simulen la pasta o les patates o tot el menjar en massa que els feixistes en obligaven a menjar’.
Es tracta d’un film incapaç de deixar impassible a ningú. És igual de polèmic, atrevit i explícit que el seu autor: no insinua res, ens ho mostra tot. Ens horroritza com ell mateix es va horroritzar pels actes que els nazis van dur a terme a Saló. És, per tant, una pel•lícula 100% Pasolini, a la qual queda demostrat la seva consideració del compromís amb la realitat com a imperiosa necessitat. Un compromís amb una realitat injusta com va ésser la seva, com va ésser la de tots els italians contraris al feixisme. Per Pasolini el film fou doncs una forma més de lluita.
La controvèrsia que provocà l’obra (totes les pel•lícules pasolianes havien estat polèmiques, però sens dubte aquesta culminava aquest fet, amb la indignació de gran part del públic) va portar-la a ésser prohibida a Australia i a molts estats del sud d’Estats Units.
